dijous, 24 de novembre del 2016

Una Odissea i altres viatges coneguts

Parlem de l’Odissea, d’Homer… De vegades costa apropar-se a la literatura comparada, però quan tens clar el que sents i el que vols dir, pot sortir una reflexió com la que podeu llegir tot seguit.
Després de llegir l’obra d’Homer, l’Anna Pujadas Carvajal (1r de batxillerat humanístic, Col·legi Immaculada Concepció de Lloret de Mar) ens endinsa, com ella mateixa diu, cap un viatge conegut. O són molts?
Comprovem-ho…
He intentat trobar un tema interessant per a aquesta redacció, una història simple o de tota la vida per fer veure que creacions culturals corrents tenen, encara que sigui, alguna relació amb la Odissea. M’han passat pel cap una infinitat de candidats per comparar, però cap que tingués tanta vida i fos tan complet com la Odissea, així que he decidit no centrar-me només en una sola història, pel·lícula o fins i tot en una sola cançó i fer un tastet de tot una mica.

Per començar, crec que té molts símils amb una altra gran obraLa volta al món en 80 dies. Totes dues històries tracten d’un home que vol arribar a casa seva, els dos són molt orgullosos i hostenten un alt estatus allà on viuen. Pel camí es topen amb diverses dificultats que hauran de superar amb la intel·ligència per poder arribar a temps al seu destí i els dos es topen amb dones amb qui compartiran moltes coses.
volta-mon-80-dies
L’altra obra amb què té molta relació i que, en aquest cas, he tingut la sort de llegir és El Hobbit. En Bilbo Saquet és un altre personatge que passa molt temps fora de casa per complir una missió i després tornar. Encara que sigui de manera imprevista, acaba lliurant una batalla, després de la qual podrà desfer aquest camí. Al contrari que els nans, que ja han arribat a casa seva, en Bilbo haurà de tornar, cosa que no li costa tant com l’anada. Això no li costa tant a Ulisses, però ell i el gran heroi grec comparteixen un fervent desig durant tota la història: tornar a casa.
hobbit
En Bilbo és la ment de la seva comitiva, igual que Ulisses. En Bilbo s’enfronta a en Gollum i les aranyes; Ulisses al ciclop i a Escila. En Bilbo es topa amb un riu maligne que sap que no ha de tocar mentre Ulisses sap que no ha de seguir les sirenes. En Bilbo i els nans són ajudats pels elfs i Ulisses i els seus homes són ajudats per Eolo. En Bilbo intenta robar els ponis als trolls sabent que el poden matar, igual que els homes d’Ulisses s’alimenten de les vaques del déu del Sol o a la cova del ciclop sabent que es posen en perill. En Bilbo i els nans s’amaguen dins uns barrils de vi per escapar dels elfs del bosc i Ulisses i la seva tripulació escapen lligats sota els bens del ciclop.
A nivell televisiu podem comparar la Odissea amb la sèrie Marco o el viatge de la Pipi, que volen trobar els respectius pares. També en Vicky el Víking a d’utilitzar la ment per salvar-se de problemes a alta mar.
                                                    

Però hi ha dues pel·lícules en concret que m’han fet pensar en el viatge d’Ulisses.Una és Els Goonies, ja que parla sobre un grup de nens que hauran de passar dures i complicades probes per poder recuperar la seva casa. Fins i tot hi surt un monstre marí, igual que a la Odissea: el pop gegant o Kraken que hi ha custodiant el vaixell d’en Willy el Tort. També es pot comparar la temptació i la perdició del cant de les sirenes amb el pou ple de monedes que troben els nois a la pel·lícula.
goonies
L’altra pel·lícula que m’hi ha fet recordar ha estat Into the Woods, que en realitat és un musical adaptat a la gran pantalla i que en català es va traduir per Dagoll Dagom com Boscos Endins. El fil argumental i el principal d’aquesta obra és el camí que hi ha abans d’arribar a un destí, que és representat amb el bosc, el lloc on els personatges d’una mà de contes infantils han de creuar per anar allà on volen. Tots els protagonistes de Into the Woods evolucionen i viuen un munt d’experiències dins el bosc, i no és fins després de moltes males passades que no arriben per fi a casa.
into-the-woods
A nivell musical, a part de Into the Woods, diverses cançons del grup Esquirols m’han recordat el que és fer camí.
Però la que més m’hi recorda és una que originalment és anglesa, de Jonh Denver: Take me home, contry roads, en català Camí Ral. Parla d’un home que recorda casa seva i pensa en la seva dona, que l’està esperant allà. Fa molt temps que ell va marxar i no sap com s’ho trobarà ni si la seva estimada encara l’esperarà, però no perd la fe.
Per altra banda, Esquirols té una cançó, Fent Camí, que parla, bàsicament, del camí de la vida, que jo crec que és també el missatge que vol transmetre la Odissea. La cançó diu que la vida et posa molts obstacles, i que el destí està lluny i el temps serà angoixant, però que sempre hi haurà cops de vent que t’empenyeran endavant i que mai has de perdre l’esperança; com deia Shakespeare: “L’esperança és la medecina dels miserables”. El que sobretot m’ha fet pensar en la Odissea d’aquesta cançó és un tros que diu: “o em mancarà quan calgui, decisió”, ja que una de les coses que ens fa pensar en la humanitat d’Ulisses és això, les dures decisions que ha de prendre per continuar endavant.
Les altres dues cançons d’Esquirols amb les que podem comparar aquesta història són Riu Avall i Cada dia és un nou pas, però tornen a parlar del mateix, de la constància en el camí de la vida, igual que Si em dius adéu, de Lluís Llach.
Per acabar, m’agradaria comparar la Odissea amb amb una cosa que no és ni un llibre, ni una pel·lícula, ni una sèrie, ni una cançó, però de la qual se n’ha fet tot això i més. Una cosa que m’he adonat que és una Odissea quan ja gairebé anava a frenar aquesta redacció. Parlo de la lluita pel nostre país, per una estimada Catalunya lliure. Tots els obstacles que hem patit: el 1714, el franquisme, la Constitució, el referèndum, etc.
M’agradaria acabar amb una frase que vaig sentir dir un dia a Muriel Casals, que em va quedar gravada a la ment i al cor i que crec que expressa molt bé el final de tota gran lluita; el viatge d’Ulisses, el viatge dels Goonies, el viatge d’en Bilbo, el viatge de Catalunya i el viatge de cadascun de nosaltres: “Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”.
Anna Pujadas Carvajal

Jo confesso!

Tot parafrasejant el títol que dóna nom a una gran obra de Jaume Cabré, us proposo un exercici d’introspecció i de sinceritat.
Tots sabem que l’ús oral de tota llengua comporta certes llicències; tots som conscients que quan parlem no som perfectes. És per això que m’agradaria que confesséssim quins són els ticks més recurrents, habituals i inherents a la nostra parla. La pròpia, la genuïna, la que ens fa ser diferents…
A classe, tots els alumnes fan cara de: “Xevi, ets un pesat!“, quan corregeixo certs mals hàbits de parla. Quan passen uns anys i ens retrobem, hi ha qui em diu: “Gràcies a tu ja no dic “tenir que” o “s’ho vaig dir“…  I d’altres barbaritats…  Perfecte! Hem avançat!
És per això que us proposo que comenteu aquesta entrada i aprofiteu per reconèixer que hi ha certes expressions o construccions que sabeu de sobres que no són correctes, però que, no obstant, les seguiu utilitzant. És probable que les continueu fent servir, però sempre haurà quedat per escrit que sou perfectament conscients que són agramaticals (per fonètica, sintaxi, lèxic, morfologia…)
Aquesta activitat va adreçada a tots els alumnes de Batxillerat del Col·legi Immaculada Concepció, de Lloret de Mar (i per extensió, a tothom qui vulgui reconèixer i deixar per escrit que no som perfectes quan ens expressem oralment). Només faltaria…
Només cal ser una mica més rigorosos i exigents amb nosaltres mateixos; segur que acabem millorant. Allò que sembla forçat pot esdevenir habitual; quan arribem a aquest punt, haurem aconseguit una petita millora!
Cal que tothom raoni i busqui explicacions coherents per justificar les seves incorreccions de parla. Per això, podem anar-ho relacionant amb els continguts i conceptes que anem treballant a la matèria de llengua catalana.
Per trencar el gel…
Jo confesso que dic constantment valebuenookay i hauria de dir d’acord o altres expressions similars…
Segons el DIEC2:
D’acord
[LC] d’acord loc. adv. Amb aquella unió que resulta d’una manera comuna de sentir, de pensar o d’obrar. Anar d’acord. Obrar d’acord.
adv. [LC] De bona manera, rectament, especialment d’una manera conforme al deure.Treballar bé. Cuinar bé. Un dinar ben cuinat. Cantar bé, ballar bé. Obrar bé, portar-se bé.Un orador que parla molt bé. Dir bé una cosa. Una cosa ben dita. Un autor que escriu molt bé. Un llibre molt ben escrit. Fer bé una feina. Una feina ben feta. Conrear bé les terres.Una terra ben conreada. Trobar-se bé, estar bé. Veure-hi bé. No sentir-hi bé d’una orella.No està bé de fer això, no està bé d’obrar així. 
 [LC] anar bé Anar pel bon camí. 
 [LC] venir bé una cosa Ésser oportuna, convenient, ajustar-se a una mesura, a una forma determinada.

Per seguir donant idees, mireu aquest petit fragment de vídeo on es reflexiona sobre l’ús de les fricatives alveolars sordes o sonores. O dit d’altra manera, les maleïdes esses… O ezes?

Reflectir o Reflexar? Llançar o Llençar?

Sóc conscient que se n’ha parlat moltes vegades d’aquest tema. També crec que no cal remoure la m… (brossa?) quan tot funciona correctament. De totes maneres, i sense ànim de semblar excessivament detallista o “tocanassos“, m’agradaria parlar d’aquests doblets verbals aprofitant dues cançons que crec que ja formen part de la memòria col·lectiva.
Tots hem sentit i hem gaudit del Boig per tu, de Sau, i del Llença’t, de Lax’n’busto. Segur que ens sonen les tornades de les cançons i, de ben segur, és probable que en recordem tota la lletra. Doncs bé, el “dins la meva copa veig REFLEXADA la teva llum” o el “LLENÇA’T, cada instant és únic no es repetirà” tenen o presenten aquesta petita llicència poètica que és irrenunciable i innegociable. Qui voldria ara mateix canviar per REFLECTIDA LLANÇA’T les lletres d’aquestes cançons? Jo no! Ni crec que ningú…
De totes maneres, cal tenir en compte que hem de REFLECTIR i no REFLEXAR (aquest darrer verb no existeix) i, en el cas de LLANÇAR LLENÇAR (que tots dos són correctes) trieu quin dels dos és l’adient pel sentit de la cançó…
Ens deixem anar o anem de caps a la paperera? Crec que la resposta és clara, no?
Mireu, en aquest darrer cas, què diu el DIEC2:

llançar

v. tr. [LC] Deixar anar amb fort impuls (alguna cosa) de manera que recorri una distància en l’aire. L’atleta llançà el pes a una distància de 20 metres. Llançar la pedra amb una sola mà. 
v. tr. [LC] per ext. Un astre, llançar rajos de llum. Llançar una mirada. Llançar un crit.Llançar una maledicció, una excomunió. 
 [LC] llançar el guant a algú aLlançar-lo en senyal de desafiament. 
 [LC] llançar el guant a algú bDesafiar-lo. 
 [LC] llançar les campanes al vol aBrandar-les. 
 [LC] llançar les campanes al vol bCelebrar un gran esdeveniment amb entusiàstiques manifestacions d’alegria, de satisfacció, etc. 
tr. [LC] Fer partir vivament en una direcció determinada. Va llançar el seu cavall a l’encalç dels lladres. 
tr. [LC] per ext. Llançar una persona a fer una cosa, a un afer. Llançar un afer. 
 [TRA] llançar una nau Portar-la del lloc on ha estat construïda al mar. 
intr. pron. [LC] Deixar-se anar amb violència daltabaix, en l’aire, contra algú, etc. Es va llançar al mar de dalt del far. Es va llançar contra el seu enemic. Llançar-se a la persecució d’algú. Llançar-se a un afer. 
 [LC] llançar-se als peus d’algú Suplicar-lo humilment. 
tr. [DR] Una autoritat judicial o administrativa, desallotjar forçosament (l’ocupant o les seves pertinences) d’un bé immoble per a lliurar-lo a un tercer o prendre’n possessió.

llençar

v. tr. [LC] Tirar (alguna cosa) a terra o posar-la en un lloc destinat a recollir les deixalles, per desfer-se’nEl paquet em feia nosa, i l’he llençat. Ja ho pots llençar, això: no serveix per a res. 
tr. i intr. pron. [LC] Llançar .

Jo crec que cal llançar-nos per reflectir que la bona música no es llença i és el reflex d’un sentiment…
Us deixo amb aquests dos himnes…


Una bona bufetada!

Us heu parat mai a pensar que una acte tan simple -i alhora contundent- com el fet de fotre una bona bufa a algú pot tenir certa rellevància?
Reflexionem sobre el fet de pegarbufetejar o fotre una bona nata? Ja veureu que és ben interessant i divertit!


El dia que l'atzucac va ser una sortida...

De ben segur que, tot jugant al famós joc de taula scrabble, més d’una vegada hem tingut a l’abast aquella lletra que ens pot donar molts punts i que ens pot permetre guanyar la partida amb un cop d’autoritat… Moltes vegades tenim la Z i només ens vénen al cap tòpics com zoozerozeta o els números que van de l’onze al setze… Però sempre hi ha aquell dia en què els astres es conjuren i acabes tenint aquestes lletres: A-T-Z-U-C-A-C.
Vas perdent la partida, les fitxes es van acabant, encara mai has guanyat el teu company, estàs sota pressió… I de sobte… Sí!!!!! Et toca, tens triple de lletra amb la famosa Z, triple de paraula i, a sobre, pots col·locar les set lletres que et resten. Sempre has estat esperant aquesta oportunitat i, vés per on, ara és el gran moment. Estàs nerviós, frises per situar amb parsimònia mesurada cada una de les set glorioses lletres, et tremolen les mans… I ho acabes fent! Sí! Cent dotze punts de cop i partida resolta!
Ets feliç! Per primera vegada una d’aquelles paraules que et van ensenyar a l’escola, que et van preguntar a l’examen i que semblava que hauries oblidat per sempre més, et serveix per convertir-te en el centre del teu univers personal.
Atzucac, atzucac, atzucac… Un carreró sense sortida, però… Què coi! Ara mateix t’hi quedaries per sempre més…
Aquest és el motiu d’aquest lloc: intentar aprofitar els atzucacs, buscar la manera de trobar sentit a tots aquells aspectes de la nostra llengua que ens encurioseixen, que ens atabalen, que ens fan anar de corcoll, però que, en el fons, suposen un repte i un premi quan els resolem.

Benvinguts!

Us hi heu "afixat"?

De vegades, quan passegem per llocs habituals i/o quotidians, veiem de passada certes coses que la rutina, l'hàbit o la insignificància aparent fan que no hi donem importància. Crec que és el cas del "cartell" (?) que hi ha just al costat de la porta petita d'entrada a l'escola (carrer del rector Jaume Felip i Gibert, del qual potser algun dia estaria bé parlar-ne, per cert...) Doncs bé, aquest "cartell" (?) conté un missatge que podria donar peu a un debat. És el següent: PROHIBIT D'AFIXAR CARTELLS, amb lletres d'un blau ofensiu sobre un fons blanc neutre (com tots els blancs?)

Més d'una vegada algun/a alumne/a o qualsevol passavolant (sempre havia volgut usar aquest mot i mai havia trobat l'ocasió; doncs, heus aquí: passavolant!) m'han plantejat l'interrogant: "És correcte aquest escrit?", seguit del comentari: "Quina espifiada, no?" Doncs, no... 

 En primer lloc parlem de la preposició apostrofada que segueix el prohibit; podríem considerar que aquesta és opcional, purament estilística i, per tant, permisible i normativament correcta. No serem nosaltres qui en qüestionarem l'ús, per part de l'autor del text. Només faltaria! En segon lloc, seria bo donar a conèixer el menystingut verb transitiu afixar; segons el DIEC: "clavar o posar (un anunci, un cartell, etc.), sobre una paret, un tauler, etc." Així doncs, si ho certifiquen els acadèmics catalans, crec que és el moment d'afixar el verb afixar a les nostres vides. Jo ho intentaré... 

 Ja per concloure, suposo que no cal dir que el substantiu cartell és perfectament admisible (de fet, si heu anat seguint aquesta modesta dissertació, haureu vist que apareix a la mateixa transcripció de la definició del DIEC). S'ha acabat intentar -o d'intentar- usar rètol per semblar més fins i/o doctes en la llengua. 

Visca el cartell! Encara que un servidor, quan vaig a la meva terra (l'Empordà), segueixo utilitzant l'únic, genuí i inimitable lletreru (marcant molt l'última vocal). 

Què hi farem, quan vaig a la Bisbal desapareix el defecte professional (i com que veig que m'ha sortit un rodolí, ho deixarem aquí).

L'escriptor s'aixeca, treu el geni i comença a escriure...

Com a primer missatge del blog, he decidit compartir amb vosaltres un fragment de Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, de Quim Monzó. D'un relat d'aquest llibre, anomenat Thomson, Braun, Corberó, Philishave..., n'extraiem la sensació que deu tenir tot autor quan comença a escriure. És molt probable que l'esperada inspiració no arribi mai; la tècnica i la perseverança poden no ser suficients per crear; pot passar que l'estat anímic no acompanyi; l'entorn pot esdevenir advers... De totes maneres, malgrat que tot sembli que es gira en contra, l'escriptor s'aixeca, treu el geni i comença a escriure sabent que aquell camí tindrà un final (encara que podria ser que no acabi sent el desitjat...) 

 Diu així:
"Ara sabia que com més ratlles escrivís més segur se sentiria. Havia d'escriure-ho tot: des de la sortida de la ciutat fins a l'arribada del barbamec; encara més: fins aquest precís moment que, reintegrat tot a la normalitat, s'asseia davant de la màquina i trobava el desllorigador. Només quan s'hagués buidat de tota la nosa podria començar a escriure allò pel qual realment havia vingut a aïllar-se; i totes les idees que l'havien bombardejat durant el viatge apareixerien en un ordre perfecte: sense cap esforç ompliria de llesques denses els fulls de paper de la fila dreta; i, quan els hagués omplert tots, baixaria al poble i commpraria una ampolla d'alella per acompanyar l'immillorable jambalaia que es prepararia per celebrar-ho. De cop, però, una tecla de l'olivetti va saltar enlaire, en un bot acrobàtic. En qüestió de segons, la màquina es va desencaixar: va quedar reduïda a una pila de cargols, barretes i molles."