Com a primer missatge del blog, he decidit compartir amb vosaltres un fragment de Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, de Quim Monzó. D'un relat d'aquest llibre, anomenat Thomson, Braun, Corberó, Philishave..., n'extraiem la sensació que deu tenir tot autor quan comença a escriure. És molt probable que l'esperada inspiració no arribi mai; la tècnica i la perseverança poden no ser suficients per crear; pot passar que l'estat anímic no acompanyi; l'entorn pot esdevenir advers... De totes maneres, malgrat que tot sembli que es gira en contra, l'escriptor s'aixeca, treu el geni i comença a escriure sabent que aquell camí tindrà un final (encara que podria ser que no acabi sent el desitjat...)
Diu així:
"Ara sabia que com més ratlles escrivís més segur se sentiria. Havia d'escriure-ho tot: des de la sortida de la ciutat fins a l'arribada del barbamec; encara més: fins aquest precís moment que, reintegrat tot a la normalitat, s'asseia davant de la màquina i trobava el desllorigador. Només quan s'hagués buidat de tota la nosa podria començar a escriure allò pel qual realment havia vingut a aïllar-se; i totes les idees que l'havien bombardejat durant el viatge apareixerien en un ordre perfecte: sense cap esforç ompliria de llesques denses els fulls de paper de la fila dreta; i, quan els hagués omplert tots, baixaria al poble i commpraria una ampolla d'alella per acompanyar l'immillorable jambalaia que es prepararia per celebrar-ho. De cop, però, una tecla de l'olivetti va saltar enlaire, en un bot acrobàtic. En qüestió de segons, la màquina es va desencaixar: va quedar reduïda a una pila de cargols, barretes i molles."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada