El so mena a la lletra, la lletra a la paraula, amb ella arribem a la frase i aquesta edifica el text.
Tot plegat acaba a dins nostre. Mil i una interpretacions que neixen d'un mateix estímul.
Ara és el torn de la música. La Gemma Mateu, de 1r de Batxillerat H/S, qüestiona el programa o el currículum de la matèria de música, dins l'ensenyament obligatori.Potser toca replantejar-ho i actualitzar-ho?Vegem què en diu...
La música sempre s’ha presentat a les escoles com una assignatura
secundària, la “fàcil”, aquella que ens la traiem de sobre de manera ràpida, i
això no és motiu d’estranyar-se, ja que el nivell és tan baix que quasibé es fa
el mateix any rere any.
Tothom recorda tocar la flauta. No pretenc menyprear l’instrument,
però no és quelcom gaire difícil de realitzar. Però, on són la història de la
música, la composició musical i les grans obres mestres? No només parlo de
compositors de caire Beethoven, Mozart o Vivaldi; autors com John
Lennon, David Bowie i Freddie Mercury han tingut el seu
moment i el seu nom no ha sortit en cap moment en el transcurs de tots els anys
escolars en els quals la música ha estat obligatòria per a tothom.
Després d’això, qualsevol pot pensar que, aleshores, els únics que
de veritat reben una bona educació musical són els que s’hi dediquen, és
a dir, professionals. Però jo pregunto, quins professionals?
En una entrevista a l’entrega de premis dels 40 principals, un
periodista va preguntar a deu nominats i convidats especials, tots ells
cantants, què és una armadura. Cap
d’ells va saber respondre correctament. Tot i que sé que tothom sabrà el seu
significat gràcies a l’educació rebuda, diré que una armadura és el conjunt de notes que queden alterades en una
composició musical. Això dona a entendre que cap dels entrevistats ha estat
autor ni de la melodia típica enganxosa d’un trist anunci publicitari.
Així que crec que la culpa d’aquesta ignorància no és sinó del
nostre estat, que limita l’estudi d’aquest gran art que és la música. Potser si
això canviés i s’ensenyés la diversitat artística, els que ronden la meva edat
se n’adonarien que el reggaeton no és
l’únic estil musical que existeix.
Reflexió de l'Anna Pujadas, de 1r de Batxillerat H/S, sobre el que fem (o aparentem fer) per al medi ambient.Amb un sol like és pot contribuir a arreglar el món?
Què en penseu de les plaques solars o dels cotxes elèctrics? Hi trobeu
alguna objecció? No seria bonic que tots en tinguéssim i tots n’utilitzéssim? Al cap i a la fi,
l’aire seria més net, el planeta estaria més sa i no s’hauria de fer cap esforç
extra al corrent en el moment d‘utilitzar-les. Així, perquè semblem tan
estúpids i demostrem tanta inferioritat de raça en àmbit intel·lectual? Doncs,
com molts estareu pensant, amics meus, la resposta a aquesta negativa són els
diners. Aquests aparells tan pràctics i que solucionen tants problemes i maldecaps
assoleixen preus inassequibles.
Últimamament, al món hi ha una moda verda, que consisteix a cuidar el
planeta. Intentem dur a terme aquest projecte mitjançant petits gestos que ens
mantenen absorts i que ens fan sentir que estem fent alguna cosa important per
la Terra quan, en realitat, utilizar bosses biodegradables no és ni la mínima
part del que podríem estar fent pel seu bé.
La nostra societat de consum ens ha convertit en gent acomodada que
presumeix d’estar sempre inventant coses noves, però poques vegades, i encara
menys de manera ecològica, les millorem. La gran quantitat de productes que
utilitzem, tard o d’hora acaben per afavorir la contaminació d’alguna manera o
altra, ja sigui per culpa de la bateria o per culpa de fibres inorgàniques. El
problema és que cada dia se n’inventen de nous, però poques vegades sorgeix un
geni d’entre la foscor que presenta alguna manera de fer millor quelcom per a respectar
el medi ambient.
Molts de vosaltres us sentireu afalagats per haver donat like algun cop a la presentació d’un
d’aquests nous trucs ecològics a Instagram, però un altre gran problema de la
nostra societat és que encara no ha après que els likes no aporten cap mena de millora al món ni solucionen res. Si
de veritat vols fer alguna cosa perquè les futures generacions puguin viure en
un planeta verd o, almenys, en algun racó de terra que encara no hagi quedat tapat
pels Pols, el que has de fer és alçar-te en contra d’aquest sistema financer i
polític que es gasta les peles en
construccions innecessàries o impostos inútils a monarques indecents i lluitar
perquè es creïn lleis de pohibició de gasolina, per a què els nens aprenguin
abans a reciclar que a multiplicar, a tancar l’aixeta que a dividir i per tenir
vàters amb piques incorporades i boscos d’arbres per tots els racons, que les
carreteres no són necessàries per respirar.
Així doncs, si vols canviar el món, el que has de fer no és donar un parell
de ditades a la pantalleta d’un mòbil, sinó tancar els llums quan surtis de
casa per anar a plantar un arbre.
En Jaume Bruguera, de 1r de batxillerat C/T, ens aporta una dissertació sobre el sistema polític d'Estats Units. De manera planera i entenedora, ens posa al corrent d'aquest injust (?) procediment.
A Estats Units s’estan vivint unes històriques eleccions en
què la demòcrata Hillary Clinton i el republicà Donald Trump competeixen per fer-se amb el vot popular abans del 8 de
Novembre. Però hi ha un gran condicionant, el sistema electoral d’Estats Units.
Amb 229 anys d’història, el Col·legi
Electoral és determinant en la tria dels nous president i vicepresident.
El Col·legi Electoral és el cos de compromissaris encarregat
d’escollir el President i el Vicepresident dels Estats Units. És un exemple
d’elecció indirecta. En lloc de votar directament, els ciutadans dels Estats
Units emeten els seus vots pels electors. Els electors o compromissaris són
tècnicament lliures de votar a favor de qualsevol persona elegible, però es
comprometen a votar per candidats específics. Des de 1964 el Col·legi Electoral
ha tingut 538 electors. Cada estat té un nombre d’electors igual al nombre dels
seus senadors i representants al congrés. Per ser elegit, un candidat ha de
tenir una majoria (almenys 270) dels vots electorals, si no s’obté aquesta
majoria, l’elecció és feta a la cambra de representants (435 congresistes).
El candidat que guanya en un estat és igual que guanyi per un
vot de diferència o un milió. Això fa, de vegades, que no quedi ben
representada la diversitat d’opinions polítiques del país. Per a molts, aquest tipus
d’eleccions té un dèficit democràtic. El peculiar sistema electoral d’Estats
Units fa que es doni la sorpresa en l’elecció del candidat presidencial alguns
cops.
Unes històriques eleccions per a un històric sistema
electoral. Però històric no és sinònim
de bo. És un fet que molta gent estigui en desacord amb aquesta situació,
dos candidats molt peculiars, sobretot el republicà, però deceben en l’especte
polític i electoral.
Halloween o castanyada… L’etern debat de cada any durant el tombant dels mesos d’octubre i novembre. L’Anna Farré Castells, alumna de 1r de Batxillerat (Científic) del Col·legi Immaculada Concepció, ens aporta la seva reflexió.
Tu també ets dels que cada any espera que arribi el dia per a poder sortir a comprar castanyes o uns bons moniatos? Veure els carrers plens de nens al voltant de la castanyera o fer panellets amb la família són coses que a tots ens agrada. Però, què en penses de decidir si fer tracte o no amb uns nens que et piquen a la porta?
Per a moltes persones el Halloween és un problema ja que creuen que està substituint la tradició catalana. Cada cop hi ha més pobles sense castanyera, en què els nens surten al carrer a demanar caramels en comptes de castanyes. A més, es critica la celebració de la mort perquè dóna un mal aprenentatge als nens. Un altre problema és que els adolescents aprofiten aquest dia per tirar ous i embrutar el poble. Això provoca molts conflictes i la policia ha hagut d’intervenir més cops en els últims anys.
Si mirem el Halloween des d’un punt de vista on es celebra correctament i sense conflictes, podem arribar a adaptar la celebració a la nostra cultura i seguir celebrant la castanyada a la vegada. Ja que vivim en una societat molt innovadora i és bo adaptar-nos als nous temps per poder evolucionar com a persones.
La Blanca Sánchez, alumna de 2n de batxillerat (Ciències Socials) del Col·legi Immaculada Concepció de Lloret de Mar, ens fa una reflexió del reportatge de 30 minuts (TV3) sobre la situació a la població siriana de l’Alep. Val molt la pena llegir-lo…
“Alep… De què em sona aquest nom? Ah, sí! És allà a… Mmm… Síria, em sembla! Crec que estan en guerra pobres”.
La gran majoria dels que estem llegint això hem escoltat diverses vegades aquestes paraules durant els últims anys, com a conseqüència de les repetides ocasions on es mostren les atrocitats que es produeixen en aquest territori. Tot i així, per molts espectadors, no sol ser més important que l’edició especial de Sálvame o l’entrevista de la Steisy a Mujeres y hombres. Però, realment hem estat capaços de reflexionar i plantejar-nos el que realment està succeint? <<Alep: Assetjats>>, el 30 minuts de TV3 d’ara ja fa un parell de diumenges, mostra la crua realitat que viuen en aquesta població, en 1a persona, gràcies a uns càmeres que s’han ofert a mostrar el que realment passa. Els seus protagonistes, l’Ismail membre dels Cascs Blancs; en Mahmoud, pare de 3 nenes que abans era un prestigiós agent immobiliari i l’Arwa, una jove vídua amb una nena de quatre anys al seu càrrec, són els escollits que expliquen com lluiten cada dia per sobreviure quan no tenen ni llum ni gairebé aigua… Quan els preus de tots els productes augmenten desmesuradament, quan no deixen de ser bombardejats diàriament per fer que es rendeixin i abandonin Alep, quan fins i tot, com diu l’Ismail, “sembla que estigui vivint els últims dies de la meva vida”. I jo realment em pregunto, viuen o només sobreviuen? No crec que estar acostumat a l’horrible soroll de les bombes sigui vida; no crecquetants de nens patint i morint només sabent retratar morts i bombes sigui vida; no crec que cada dia sigui costum agafar l’ambulància (si és que encara en queda alguna) i anar a socórrer gent moribunda per una explosió, sigui vida; i molt menys crecque obligar a marxar aquesta gent del que és la seva casa, mitjançant la violència, sigui vida… Quan ni ells saben el que és viure, ja que ho fan en un constant ball amb la mort que potser acaba avui o, si Al·là ho vol, s’allarga una mica més…
És hora d’obrir els ulls i el cor i començar a fer el més mínim moviment, encara que sigui per a ajudar a aquesta pobra gent que, sense voler-ho ni merèixer-ho, estan vivint un infern.
Parlem de l’Odissea, d’Homer… De vegades costa apropar-se a la literatura comparada, però quan tens clar el que sents i el que vols dir, pot sortir una reflexió com la que podeu llegir tot seguit.
Després de llegir l’obra d’Homer, l’Anna Pujadas Carvajal (1r de batxillerat humanístic, Col·legi Immaculada Concepció de Lloret de Mar) ens endinsa, com ella mateixa diu, cap un viatge conegut. O són molts?
Comprovem-ho…
He intentat trobar un tema interessant per a aquesta redacció, una història simple o de tota la vida per fer veure que creacions culturals corrents tenen, encara que sigui, alguna relació amb la Odissea. M’han passat pel cap una infinitat de candidats per comparar, però cap que tingués tanta vida i fos tan complet com la Odissea, així que he decidit no centrar-me només en una sola història, pel·lícula o fins i tot en una sola cançó i fer un tastet de tot una mica.
Per començar, crec que té molts símils amb una altra gran obra: La volta al món en 80 dies. Totes dues històries tracten d’un home que vol arribar a casa seva, els dos són molt orgullosos i hostenten un alt estatus allà on viuen. Pel camí es topen amb diverses dificultats que hauran de superar amb la intel·ligència per poder arribar a temps al seu destí i els dos es topen amb dones amb qui compartiran moltes coses.
L’altra obra amb què té molta relació i que, en aquest cas, he tingut la sort de llegir és El Hobbit. En Bilbo Saquet és un altre personatge que passa molt temps fora de casa per complir una missió i després tornar. Encara que sigui de manera imprevista, acaba lliurant una batalla, després de la qual podrà desfer aquest camí. Al contrari que els nans, que ja han arribat a casa seva, en Bilbo haurà de tornar, cosa que no li costa tant com l’anada. Això no li costa tant a Ulisses, però ell i el gran heroi grec comparteixen un fervent desig durant tota la història: tornar a casa.
En Bilbo és la ment de la seva comitiva, igual que Ulisses. En Bilbo s’enfronta a en Gollum i les aranyes; Ulisses al ciclop i a Escila. En Bilbo es topa amb un riu maligne que sap que no ha de tocar mentre Ulisses sap que no ha de seguir les sirenes. En Bilbo i els nans són ajudats pels elfs i Ulisses i els seus homes són ajudats per Eolo. En Bilbo intenta robar els ponis als trolls sabent que el poden matar, igual que els homes d’Ulisses s’alimenten de les vaques del déu del Sol o a la cova del ciclop sabent que es posen en perill. En Bilbo i els nans s’amaguen dins uns barrils de vi per escapar dels elfs del bosc i Ulisses i la seva tripulació escapen lligats sota els bens del ciclop.
A nivell televisiu podem comparar la Odissea amb la sèrie Marcoo el viatge de la Pipi, que volen trobar els respectius pares. També en Vicky el Víking a d’utilitzar la ment per salvar-se de problemes a alta mar.
Però hi ha dues pel·lícules en concret que m’han fet pensar en el viatge d’Ulisses.Una és Els Goonies, ja que parla sobre un grup de nens que hauran de passar dures i complicades probes per poder recuperar la seva casa. Fins i tot hi surt un monstre marí, igual que a la Odissea: el pop gegant o Kraken que hi ha custodiant el vaixell d’en Willy el Tort. També es pot comparar la temptació i la perdició del cant de les sirenes amb el pou ple de monedes que troben els nois a la pel·lícula.
L’altra pel·lícula que m’hi ha fet recordar ha estat Into the Woods, que en realitat és un musical adaptat a la gran pantalla i que en català es va traduir per Dagoll Dagom com Boscos Endins. El fil argumental i el principal d’aquesta obra és el camí que hi ha abans d’arribar a un destí, que és representat amb el bosc, el lloc on els personatges d’una mà de contes infantils han de creuar per anar allà on volen. Tots els protagonistes de Into the Woods evolucionen i viuen un munt d’experiències dins el bosc, i no és fins després de moltes males passades que no arriben per fi a casa.
A nivell musical, a part de Into the Woods, diverses cançons del grup Esquirols m’han recordat el que és fer camí.
Però la que més m’hi recorda és una que originalment és anglesa, de Jonh Denver: Take me home, contry roads, en català Camí Ral. Parla d’un home que recorda casa seva i pensa en la seva dona, que l’està esperant allà. Fa molt temps que ell va marxar i no sap com s’ho trobarà ni si la seva estimada encara l’esperarà, però no perd la fe.
Per altra banda, Esquirols té una cançó, Fent Camí, que parla, bàsicament, del camí de la vida, que jo crec que és també el missatge que vol transmetre la Odissea. La cançó diu que la vida et posa molts obstacles, i que el destí està lluny i el temps serà angoixant, però que sempre hi haurà cops de vent que t’empenyeran endavant i que mai has de perdre l’esperança; com deia Shakespeare: “L’esperança és la medecina dels miserables”. El que sobretot m’ha fet pensar en la Odissea d’aquesta cançó és un tros que diu: “o em mancarà quan calgui, decisió”, ja que una de les coses que ens fa pensar en la humanitat d’Ulisses és això, les dures decisions que ha de prendre per continuar endavant.
Les altres dues cançons d’Esquirols amb les que podem comparar aquesta història són Riu Avall i Cada dia és un nou pas, però tornen a parlar del mateix, de la constància en el camí de la vida, igual que Si em dius adéu, de Lluís Llach.
Per acabar, m’agradaria comparar la Odissea amb amb una cosa que no és ni un llibre, ni una pel·lícula, ni una sèrie, ni una cançó, però de la qual se n’ha fet tot això i més. Una cosa que m’he adonat que és una Odissea quan ja gairebé anava a frenar aquesta redacció. Parlo de la lluita pel nostre país, per una estimada Catalunya lliure. Tots els obstacles que hem patit: el 1714, el franquisme, la Constitució, el referèndum, etc.
M’agradaria acabar amb una frase que vaig sentir dir un dia a Muriel Casals, que em va quedar gravada a la ment i al cor i que crec que expressa molt bé el final de tota gran lluita; el viatge d’Ulisses, el viatge dels Goonies, el viatge d’en Bilbo, el viatge de Catalunya i el viatge de cadascun de nosaltres: “Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”.
Tot parafrasejant el títol que dóna nom a una gran obra de Jaume Cabré, us proposo un exercici d’introspecció i de sinceritat.
Tots sabem que l’ús oral de tota llengua comporta certes llicències; tots som conscients que quan parlem no som perfectes. És per això que m’agradaria que confesséssim quins són els ticks més recurrents, habituals i inherents a la nostra parla. La pròpia, la genuïna, la que ens fa ser diferents…
A classe, tots els alumnes fan cara de: “Xevi, ets un pesat!“, quan corregeixo certs mals hàbits de parla. Quan passen uns anys i ens retrobem, hi ha qui em diu: “Gràcies a tu ja no dic “tenir que” o “s’ho vaig dir“… I d’altres barbaritats… Perfecte! Hem avançat!
És per això que us proposo que comenteu aquesta entrada i aprofiteu per reconèixer que hi ha certes expressions o construccions que sabeu de sobres que no són correctes, però que, no obstant, les seguiu utilitzant. És probable que les continueu fent servir, però sempre haurà quedat per escrit que sou perfectament conscients que són agramaticals (per fonètica, sintaxi, lèxic, morfologia…)
Aquesta activitat va adreçada a tots els alumnes de Batxillerat del Col·legi Immaculada Concepció, de Lloret de Mar (i per extensió, a tothom qui vulgui reconèixer i deixar per escrit que no som perfectes quan ens expressem oralment). Només faltaria…
Només cal ser una mica més rigorosos i exigents amb nosaltres mateixos; segur que acabem millorant. Allò que sembla forçat pot esdevenir habitual; quan arribem a aquest punt, haurem aconseguit una petita millora!
Cal que tothom raoni i busqui explicacions coherents per justificar les seves incorreccions de parla. Per això, podem anar-ho relacionant amb els continguts i conceptes que anem treballant a la matèria de llengua catalana.
Per trencar el gel…
Jo confesso que dic constantment vale, bueno, okay i hauria de dir d’acord, bé o altres expressions similars…
Segons el DIEC2:
D’acord
[LC] d’acord loc. adv. Amb aquella unió que resulta d’una manera comuna de sentir, de pensar o d’obrar. Anar d’acord. Obrar d’acord.
Bé
2 1 adv. [LC] De bona manera, rectament, especialment d’una manera conforme al deure.Treballar bé. Cuinar bé. Un dinar ben cuinat. Cantar bé, ballar bé. Obrar bé, portar-se bé.Un orador que parla molt bé. Dir bé una cosa. Una cosa ben dita. Un autor que escriu molt bé. Un llibre molt ben escrit. Fer bé una feina. Una feina ben feta. Conrear bé les terres.Una terra ben conreada. Trobar-se bé, estar bé. Veure-hi bé. No sentir-hi bé d’una orella.No està bé de fer això, no està bé d’obrar així.
2 2 [LC] anar bé Anar pel bon camí.
2 3 [LC] venir bé una cosa Ésser oportuna, convenient, ajustar-se a una mesura, a una forma determinada.
Per seguir donant idees, mireu aquest petit fragment de vídeo on es reflexiona sobre l’ús de les fricatives alveolars sordes o sonores. O dit d’altra manera, les maleïdes esses… O ezes?
Sóc conscient que se n’ha parlat moltes vegades d’aquest tema. També crec que no cal remoure la m… (brossa?) quan tot funciona correctament. De totes maneres, i sense ànim de semblar excessivament detallista o “tocanassos“, m’agradaria parlar d’aquests doblets verbals aprofitant dues cançons que crec que ja formen part de la memòria col·lectiva.
Tots hem sentit i hem gaudit del Boig per tu, de Sau, i del Llença’t, de Lax’n’busto. Segur que ens sonen les tornades de les cançons i, de ben segur, és probable que en recordem tota la lletra. Doncs bé, el “dins la meva copa veig REFLEXADA la teva llum” o el “LLENÇA’T, cada instant és únic no es repetirà” tenen o presenten aquesta petita llicència poètica que és irrenunciable i innegociable. Qui voldria ara mateix canviar per REFLECTIDAo LLANÇA’T les lletres d’aquestes cançons? Jo no! Ni crec que ningú…
De totes maneres, cal tenir en compte que hem de REFLECTIRi no REFLEXAR (aquest darrer verb no existeix) i, en el cas de LLANÇARo LLENÇAR(que tots dos són correctes) trieu quin dels dos és l’adient pel sentit de la cançó…
Ens deixem anar o anem de caps a la paperera? Crec que la resposta és clara, no?
Mireu, en aquest darrer cas, què diu el DIEC2:
llançar
1 1 v. tr. [LC] Deixar anar amb fort impuls (alguna cosa) de manera que recorri una distància en l’aire. L’atleta llançà el pes a una distància de 20 metres. Llançar la pedra amb una sola mà.
1 2 v. tr. [LC] per ext. Un astre, llançar rajos de llum. Llançar una mirada. Llançar un crit.Llançar una maledicció, una excomunió.
1 3 [LC] llançar el guant a algú a) Llançar-lo en senyal de desafiament.
1 3 [LC] llançar el guant a algú b) Desafiar-lo.
1 4 [LC] llançar les campanes al vol a) Brandar-les.
1 4 [LC] llançar les campanes al vol b) Celebrar un gran esdeveniment amb entusiàstiques manifestacions d’alegria, de satisfacció, etc.
2 1 tr. [LC] Fer partir vivament en una direcció determinada. Va llançar el seu cavall a l’encalç dels lladres.
2 2 tr. [LC] per ext. Llançar una persona a fer una cosa, a un afer. Llançar un afer.
2 3 [TRA] llançar una nau Portar-la del lloc on ha estat construïda al mar.
3 1 intr. pron. [LC] Deixar-se anar amb violència daltabaix, en l’aire, contra algú, etc. Es va llançar al mar de dalt del far. Es va llançar contra el seu enemic. Llançar-se a la persecució d’algú. Llançar-se a un afer.
3 2 [LC] llançar-se als peus d’algú Suplicar-lo humilment.
4 tr. [DR] Una autoritat judicial o administrativa, desallotjar forçosament (l’ocupant o les seves pertinences) d’un bé immoble per a lliurar-lo a un tercer o prendre’n possessió.
llençar
1 v. tr. [LC] Tirar (alguna cosa) a terra o posar-la en un lloc destinat a recollir les deixalles, per desfer-se’n. El paquet em feia nosa, i l’he llençat. Ja ho pots llençar, això: no serveix per a res.
De ben segur que, tot jugant al famós joc de taula scrabble, més d’una vegada hem tingut a l’abast aquella lletra que ens pot donar molts punts i que ens pot permetre guanyar la partida amb un cop d’autoritat… Moltes vegades tenim la Z i només ens vénen al cap tòpics com zoo, zero, zeta o els números que van de l’onze al setze… Però sempre hi ha aquell dia en què els astres es conjuren i acabes tenint aquestes lletres: A-T-Z-U-C-A-C.
Vas perdent la partida, les fitxes es van acabant, encara mai has guanyat el teu company, estàs sota pressió… I de sobte… Sí!!!!! Et toca, tens triple de lletra amb la famosa Z, triple de paraula i, a sobre, pots col·locar les set lletres que et resten. Sempre has estat esperant aquesta oportunitat i, vés per on, ara és el gran moment. Estàs nerviós, frises per situar amb parsimònia mesurada cada una de les set glorioses lletres, et tremolen les mans… I ho acabes fent! Sí! Cent dotze punts de cop i partida resolta!
Ets feliç! Per primera vegada una d’aquelles paraules que et van ensenyar a l’escola, que et van preguntar a l’examen i que semblava que hauries oblidat per sempre més, et serveix per convertir-te en el centre del teu univers personal.
Atzucac, atzucac, atzucac… Un carreró sense sortida, però… Què coi! Ara mateix t’hi quedaries per sempre més…
Aquest és el motiu d’aquest lloc: intentar aprofitar els atzucacs, buscar la manera de trobar sentit a tots aquells aspectes de la nostra llengua que ens encurioseixen, que ens atabalen, que ens fan anar de corcoll, però que, en el fons, suposen un repte i un premi quan els resolem.
De vegades, quan passegem per llocs habituals i/o quotidians, veiem de passada certes coses que la rutina, l'hàbit o la insignificància aparent fan que no hi donem importància. Crec que és el cas del "cartell" (?) que hi ha just al costat de la porta petita d'entrada a l'escola (carrer del rector Jaume Felip i Gibert, del qual potser algun dia estaria bé parlar-ne, per cert...) Doncs bé, aquest "cartell" (?) conté un missatge que podria donar peu a un debat. És el següent: PROHIBIT D'AFIXAR CARTELLS, amb lletres d'un blau ofensiu sobre un fons blanc neutre (com tots els blancs?)
Més d'una vegada algun/a alumne/a o qualsevol passavolant (sempre havia volgut usar aquest mot i mai havia trobat l'ocasió; doncs, heus aquí: passavolant!) m'han plantejat l'interrogant: "És correcte aquest escrit?", seguit del comentari: "Quina espifiada, no?"
Doncs, no...
En primer lloc parlem de la preposició apostrofada que segueix el prohibit; podríem considerar que aquesta és opcional, purament estilística i, per tant, permisible i normativament correcta. No serem nosaltres qui en qüestionarem l'ús, per part de l'autor del text. Només faltaria!
En segon lloc, seria bo donar a conèixer el menystingut verb transitiuafixar; segons el DIEC: "clavar o posar (un anunci, un cartell, etc.), sobre una paret, un tauler, etc." Així doncs, si ho certifiquen els acadèmics catalans, crec que és el moment d'afixar el verb afixar a les nostres vides. Jo ho intentaré...
Ja per concloure, suposo que no cal dir que el substantiu cartell és perfectament admisible (de fet, si heu anat seguint aquesta modesta dissertació, haureu vist que apareix a la mateixa transcripció de la definició del DIEC). S'ha acabat intentar -o d'intentar- usar rètol per semblar més fins i/o doctes en la llengua.
Visca el cartell! Encara que un servidor, quan vaig a la meva terra (l'Empordà), segueixo utilitzant l'únic, genuí i inimitable lletreru (marcant molt l'última vocal).
Què hi farem, quan vaig a la Bisbal desapareix el defecte professional (i com que veig que m'ha sortit un rodolí, ho deixarem aquí).
