Un cop seleccionada la imatge, tocava posar-se a escriure. No hi havia limitació de gènere narratiu ni de tipus de text (podia ser un relat de ficció, una exposició d'una realitat objectiva, un diàleg, una crònica...)
El cas és que van anar sortint produccions impactants. Des d'aquesta entrada, podreu anar llegint i gaudint dels escrits d'alguns d'aquests alumnes. A veure si això ens fa revifar o potenciar l'hàbit de l'escriptura i de la lectura.Som-hi!
⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩⏩
Cercant la llibertat
Andrea Bravo
4t ESO-B
https://www.worldpressphoto.org/collection/photo/2016/nature/anuar-patjane-floriuk
La Grace i la Robin van néixer captives a l’aquari de Vancouver,
Canadà. Pocs anys després, els biòlegs del centre els van diagnosticar una
malaltia greu causada per la depressió que patien per raó del seu confinament;
s’estaven morint.
Després d’investigar, els professionals van
concloure que la millor solució per a salvar-les era alliberar-les a mar obert.
L’operació seria complicada, ja que es necessitava molt de capital i molta mà
d’obra, es tractava d’adaptar les
balenes al seu nou hàbitat (amb l’ajuda dels submarinistes) i ensenyar-los el
nou comportament que havien d’adoptar (amb l’ajuda dels biòlegs marins).
Durant un llarg període de temps tots els participants
de l’operació, van seguir les balenes per tots els racons de la faç de la
Terra, comprovant com la seva depressió havia desaparegut i demostrant que la
decisió presa havia estat la correcta.
↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔↔
El poder de la guerra
Laura Anaya
4t ESO-B
https://www.worldpressphoto.org/collection/photo/2016/general-news/abd-doumany/07
He triat aquesta fotografia perquè ahir
vaig mirar una peli sobre la guerra i
em va fer veure i pensar coses que no sabia que passaven i vaig voler
investigar una mica.
En aquesta imatge podem observar una nena
en un hospital que s’ha quedat sola després d’una explossió a Alep, un dels llocs més afectats pel
conflicte armat del règim baasista, a Síria.
En veure-la, em va fer molta pena, ja que
està plorant i mirant cap a un punt, amb l’esperança de trobar algú.
I això em va portar a la conclusió que, si
que és greu perdre la casa i els diners, però encara ho és més perdre els teus
éssers estimats. Això els passa a molts habitants de les ciutats preses pels
rebels, fan que estiguis sol, que no sàpigues on anar, amb qui anar o què fer.
Desgraciadament, els nens són sempre els
que més pateixen, la part més dèbil, indefensa però alhora són la part més
important, són el futur. El futur d’un país destruït pels interessos d’uns
pocs.
Un que ha viscut en una guerra, no ha
pogut educar-se, créixer i el més important, ser feliç.
Tot aquest conflicte provocarà que Síria,
d’aquí uns anys sigui un país pobre i marcat per un passat massa cruel.
Em poso a la pell d’aquests nens i penso
que tenen una vida massa complicada, és molt difícil viure amb la inquietud de
no saber si podràs fer coses tan corrents com anar a comprar, visitar un amic o
fins i tot anar al lavabo sense que ataquin l’edifici o que sigui ensorrat,
tampoc podria dormir sabent el que està passant al carrer, i que no puc fer res
per arreglar-ho.
Aquest tema surt sovint a les notícies, però porten 6 anys amb aquesta
guerra civil i tot continua igual. No podem permetre que el conflicte vagi més
enllà.
⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸⇸
Cara
a cara contra la violència racial
Guillem Franch
4t ESO-B
http://www.worldpressphoto.org/collection/photo/2016/contemporary-issues/john-j-kim
No fa gaire
temps, cap a la dècada dels 60, la societat de color lluitava contra la
segregació, sobretot als Estats Units. Al final, es van acabar reconeixent els
seus drets com a ciutadans americans. No fa gaires dies ens trobem amb aquesta
foto impactant.
Aquests últims
dies el que diuen a les notícies sobre la violència racial està removent
consciències. Els Estats Units s’enfronten amb un problema que semblava ja mig
solucionat: la violència de la policia i forces armades contra el poble de
color. Els enfrontaments no cessen ni l’agressivitat per part del cos policíac.
L’altre dia
sortia una notícia que deia que un jove negre en una detenció havia estat
abatut per la policia amb setze trets de bala. Valorant que el jove només
portava un ganivet, que l’havia agafat ja que s’havia espantat, és una
proporció desmesurada. Aquest fet és una barbàrie per part de la policia, ja
que no és lògic ni proporcional la quantitat de trets. Cal apuntar que la
policia després d’haver-lo matat va seguir disparant-lo.
La foto no
descriu res més que aquesta violència extrema, i ho aconsegueix sense res més
que dues persones mirant-se fixament. Com se sol dir, una mirada val més que
mil paraules.
En aquest cas es
troben a Chicago, on els enfrontaments són un dels més intensos. Realment,
sembla que la humanitat vagi donant passes enrere, però no només amb això, sinó
amb altres temes preocupants que formen part del nostre dia a dia.
Focalitzant en el
fons del tema, aquesta agressivitat no és d’ara o de fa 50 anys, sinó dels
principis d’Amèrica, quan la gent que va arribar es sentia superior a l’altra
raça, la dels de color. Això provocà aquesta ràbia actual i el fet de no
voler-los pel color de la seva pell. Actualment els blancs es segueixen creient
superiors a ells, no només pel color de la seva pell, sinó perquè es pensen que
econòmicament i intel·lectualment són millors, quan no sempre és així.
Fora bo que es castigués
més aquest comportament i es vigilés, o a la gent que el practica si dona el
cas que són policies els sigui retirada la placa, ja que una força de la justícia no hauria de crear tal injustícia.
⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛⇛
15 de Juliol de 2007
Nerea Arnáez
4t ESO-B
Les meves amigues i jo estàvem allotjades a un dels
hotels més luxosos de la ciutat de Beirut, a l’Àsia.
Volíem passar juntes les millors vacances de la nostra
vida ja que portàvem estalviant molt de temps. El que no sabíem era que aquelles
vacances estarien lluny del que havíem estat imaginant setmanes enrere.
Els dos primers dies van ser genials, ens aixecàvem
tard, esmorzàvem a l’habitació, ens vestíem i anàvem de compres. A la tarda ens
relaxàvem al jacuzzi de l’hotel i miràvem pel·lícules.
Era mitjan juliol quan estàvem totes a l’habitació
ensenyant-nos tot el que ens havíem comprat.
De cop vam escoltar un soroll molt fort, com si alguna
cosa explotés. Vam anar corrents a la finestra i vam veure un panorama
desolador.
La majoria de cases i edificis del nostre davant era
una pila de ciment, ferro i fusta, i un gran núvol de fum pujava cap al cel.
Em vaig espantar molt, no sabia què fer. Ràpidament
vam sortir al passadís, tothom corria histèric mentre buscàven les escales. Vam
baixar a recepció i ens van informar que minuts abans la ciutat havia patit un
atac. Pocs edificis havíen aguantat; el nostre un d’ells.
De sobte dos policies armats van entrar a l’hotel
demanant ajuda per a curar ferits i aixecar part de les cases. Un dels treballadors
de l’hotel va agafar el seu cotxe vermell i les quatre hi vam pujar.
El paisatge estava destrossat: gent plorant aixecant
part de la seva casa, gent corrent, i sang, molta sang en nens i adults.
Van ser unes vacances diferents, no gaire agradables, però segur que mai
les oblido.
➤➤➤➤➤➤➤➤➤➤➤➤➤➤➤➤➤➤➤➤
La història de la resta de la meva vida
Marie Graciet
4t ESO-B
Aquí
estava jo, després de mesos i anys esperant aquest moment. Era al trampolí
esperant la sortida de la competició que feia decisiva la resta de la meva
carrera professional.
Sona el xiulet. L’adrenalina impulsava el meu cos dins de l’aigua i el feia
arribar el més ràpid possible cap a la paret de la piscina; torna! - pensava el meu cap. Només tenia la
necessitat d’arribar i d’acabar, sempre amb l’ansietat de saber què seria de mi
i què seria de la meva vida professional al final d’aquesta competició. Era
gràcies a l’aigua que deixava de pensar en tot i on la meva la meva ment
s’aclaria, però en aquest moment només volia fugi-ne, perquè era ella la que em
causava tanta pressió, tant d’estrès… Ho havia de superar, enfrontar-m-hi i ser més fort que ella.
Era la preselecció per als Jocs Olímpics! Si no em seleccionaven seria massa
vell per tornar-ho a intentar, així que això significava que seria el final.
Era una prova de 400 metres, en una piscina de 50 metres, per tant, vuit
llargs. Vuit llargs! Això era tota la meva vida resumida en dues paraules.
Ja anava per la tercera i això semblava que mai s’acabava, la pressió cada
vegada era més forta i l’adrenalina abandonava el meu cos poc a poc en cada
volta. Ja arribava la setena i havia de seguir fort i sense rendir-me en cap
moment.
Tocava la paret, feia la volta, m’impolsava molt fort, com mai en la meva vida.
Ja està! Sóc lliure de càrregues. Observo el panorama, miro els resultats i…
Veig el meu nom en tercera posició. Això em va parar el cor i, mirant com el
meu entrenador saltava d’alegria, vaig somriure amb tots els sentiments que em
feien explotar de felicitat.
Finalment, al dia seguent, em vaig despertar a la meva habitació, no m’ho podia
creure! Era realment increïble i molt sorprenent per mi. Així va ser com vaig
comprendre que en aquell moment anava a començar el primer dia de la resta de
la meva vida.
📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥📥
ABANDONANT LA
TRAGÈDIA
Clara Coca
4t ESO-A
Ja ha passat un altre dia, un dia més que porto en aquest
lloc catastròfic. Aquí, el temps passa molt lentament. Avui no n’he fet gaires,
de fotografies. Només una. Una, però, que és diferent de les altres, perquè té
una història al darrere. La història d’una família que fuig de la guerra.
Començaré des del principi.
Sóc fotògraf, treballo per a un diari, Peace all over the World, que està en contra de les guerres i de la
violència. Jo em dedico a fer fotos per fer saber a la gent el dolor que està
patint tot aquell que viu en aquestes situacions de guerra i pobresa.
Avui explico la història de la Xang, que ha lluitat fins al
final per mantenir la seva família unida. Jo estava agafant aigua del riu, per
beure-la després, quan, de sobte, han aparegut. Sense pensar-m’ho, he agafat la
meva càmera i els he fet una foto. Els tres nens petits m’han mirat molt
sorpresos, però la mare, temorosa, els cridava perquè tornessin amb ella. Jo
els he seguit.
Corrien espantats i molt ràpid. Entre ells hi havia una
velleta que feia tot el possible per no quedar-se enrere. En veure els seus
rostres de cansament, preocupació i tristesa vaig decidir ajudar-los. Vaig
agafar un dels nens de la mà i un altre me'l vaig posar als braços. Vam córrer
molt i durant molt temps, fins que vam veure un lloc on poder-nos refugiar i
descansar una mica.
La Xang, la mare dels nens, em va explicar que havien
abandonat la seva casa perquè els havien atacat. També em va dir que la dona
gran era la seva mare. El seu marit s’havia quedat lluitant, defensant el seu
poble. Una llàgrima li va caure en recordar el seu home. Després em va
xiuxiuejar a l’orella: cuida’ls si us
plau. Això no ho vaig entendre fins quan va dir que marxava a buscar menjar
i ja feia una bona estona que no tornava.
Sabia que havia marxat a recuperar el seu marit, però no ho
vaig dir a ningú, per no amoïnar-los més. Tots estàvem preocupats. Em vaig
oferir per anar a buscar-la, però no m’hi van deixar anar sol. Em van
acompanyar i, encara que jo insistís, no hi va haver manera que hi anés només
jo.
Més tard, després d’hores buscant sense trobar res, va
començar a fer-se de nit i estàvem destrossats. No la podia deixar així,
aquella família. Vaig fer un últim esforç per continuar buscant-la. El
cansament em superava, no hi podia fer res més. Vaig sentir un soroll. Les
fulles es movien i quan em vaig girar vaig veure la Xang que sostenia a un home
ferit.
↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦↦
La nostra revolució
http://www.worldpressphoto.org/collection/photo/2016/contemporary-issues/john-j-kim
Em desperto pel soroll de l’alarma. Com cada
dia, no vull anar a l’escola, però és la meva obligació. Esmorzo, em preparo i
marxo cap allà. Quan arribo a classe, com sempre, els meus companys em miren
malament i xiuxiuejen entre ells. “Fora d’aquí, no et volem!”, “Ets un negre
inútil i a sobre pobre!”. Aquests eren alguns comentaris que em feien
diàriament a l’escola, que per cert, era privada i només hi estudiaven els nens
rics. La meva mare va aconseguir-me una beca per estudiar allà, ja que ella era
la cuinera de l’escola i ja feia anys que hi treballava. Quan van acabar les
classes i em dirigia a la sortida algú em va donar una empenta i vaig caure al
terra. Em va agafar els llibres i me'ls va tirar a les escombraries.
- Negre de merda!
Espero que et moris! –va cridar.
Tot seguit va marxar i jo em vaig quedar al
terra plorant de la impotència que sentia. De camí cap a casa, veig un afroamericà amb una
roba bastant bruta rebuscant entre la brossa. Amb curiositat, m’apropo a ell i
li pregunto què busca. Ell em respon que busca menjar ja que la seva situació
és difícil i no té diners. Es diu Ryan i com que em fa pena, el convido a dinar
a casa.
Durant l’estona que vam passar junts, el vaig
poder conèixer més a fons. Ha patit una vida molt dura, la convivència a casa
seva era complicada, hi havia mal “rotllo” entre els membres de la seva família
i la gent sempre l’havia jutjat pel seu color de pell. Com a mi!
Un dia normal com qualsevol altre vam quedar els
dos a casa meva per passar la tarda, però en Ryan estava trigant molt. Em vaig
asseure a veure la televisió i a les notícies hi havia de titular un assassinat
d’un policia a un jove negre i resultava que era en Ryan. En aquell instant
vaig notar com se’m trencava el cor. Això havia arribat massa lluny. Ja havíem
assumit que la gent ens discriminaria sempre, però ni se’m passava pel cap que
la gent que se suposava que ens protegien també ho farien.
Aquella nit vaig sortir al carrer. Hi havia més
gent concentrada allà, manifestant-se. Algunes de les persones portaven
cartells amb algun eslògan i altres amb fotos d’en Ryan. Ara tots érem un sol
poble unit. Venjaria la mort del meu amic. La revolució havia començat.
👉👉👉👉👉👉👉👉👉👉👉👉👉👉👉👉👉👉👉👉
Sobreviure a la vida
Tots hem sentit a parlar dels canvis respecte a
l’antiguitat en els àmbits com la pobresa, l’esclavitud, el racisme o el
maltracte. Es suposa que actualment aquests problemes estan erradicats, si més
no, en els països desenvolupats. Però, fixem-nos-hi bé... N’estem segurs
d’això? Encara avui, en ple segle XXI, hi ha gent que està sotmesa a aquests
tipus de càstigs de per vida.
I aquí en tenim un clar exemple: un nen negre
d’uns 9 anys, amb uns folis que possiblement està llegint o estudiant, amb una
samarreta deixada, un lleçol estès al terra, enmig de la brutícia i una cadena
que el lliga a alguna paret. Què és el que ha hagut de fer aquest nen per merèixer
acabar d’aquesta manera? Per començar, no hi ha ningú que es mereixi “viure” (si
així se li pot dir) d’aquesta manera. La persona que ha fet que aquest infant
acabi encadenat en un recinte amb condicions pèssimes per sobreviure, quin
argument haurà utilitzat? Que aquest nen ha robat dos tristos trossos de pa per
poder alimentar la seva mare, els seus germans i el seu pare? Que potser
va ser destinat a ser soldat i no va assolir correctament els coneixements per a
ser-ho? O simplement perquè és negre? El motiu no el sabem, però sigui quin
sigui, no és un detonant per fer que la vida d’una persona sigui tan
menyspreada i infravalorada. I una de les pitjors coses és que no només és
aquest nen, sinó que hi ha moltíssimes persones que es troben en la mateixa
situació o encara pitjor.
Això no ho han triat ells, ells no han decidit
viure d’aquesta manera i, possiblement, aquest petit mai s’hagués imaginat que
acabaria sobrevivint a la vida com pogués. Les persones que controlen la vida
d’aquest i dels milers de persones que suporten més del mateix no són ningú
altre que algú dels països desenvolupats,
com nosaltres. No els interessa que la gent d’aquells països se n’adonoin que
són molt rics en matèries úniques en el món; per això els tracten d’aquesta
manera, perquè no pensin que ells també podrien guanyar tants diners com ells
estan fent a costa de la seva feina.
Tanmateix, aquest nen està acostumat a viure
així, ell deu pensar que això és viure, mentre el que està fent és superar
totes les dificultats que se li estan posant per beneficiar altra gent. Si a la
criatura li preguntéssim què vol ser de gran, segurament no ens diria ser perruquer o policia, ni cuiner ni
ballarí, el més probable és que no ens sabés contestar. Té tan interioritzat
aquest estil de vida que es deu imaginar seguir així per sempre, sense tenir
aspiracions. Bàsicament, s’ha criat sense ambicions, i com a molt li agradaria
poder ser com l’home que el deu estar controlant dia a dia. És massa innocent
per adonar-se’n que allà fora hi ha un món ple de possibilitats per a tothom i per
a ser feliç. D’aquesta manera, com es suposa que la humanitat ha d’avançar si
estem tractant els nostres iguals com a objectes inútils?
Com a societat evolucionada i suposadament
estable, hauríem d’intentar mirar per l’altra gent i no només per nosaltres, ja
que no ens tractem a tots per igual ni amb el respecte que ens mereixem. Donar
l’esquena a la gent esclavitzada en contra de la seva voluntat ens fa ser
persones, si se’ns pot considerar això, sense sentiments i amb una carència
d’empatia molt elevada. No és tan difícil deixar a un nen anar a l’escola, o a una mare poder
donar-li quatre parets per a poder criar els seus fills, i treure’ls de la
pobresa que els està consumint i els està convertint en éssers sense capacitats
ni recursos.
No costa tant intentar
millorar el món.
📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌📌
CHARLES
Carolina Barrionuevo
4t ESO-A
El Charles va ser un nen extraordinari i proper amb tothom. Era estrany de veure ja que mai volia destacar. Sempre volia passar desapercebut.
Dic va ser ja que en Charles no era de ferro com els altres, no tenia un cor podrit i els ulls embenats com molts, els quals estaven sempre circulant al seu costat en els passadissos llargs i estrets de l'internat Mrs.Newneighbourhood.
Jo ja feia temps que seguia en Charles per les ombres. Sóc el que diuen un "àngel de la guarda" però, sense l' àngel ja que era (i sóc) un esperit curiós i avorrit que no creu en el tal dit paradís celestial ja que sóc aquí encara, amb gent, fent voltes per la mateixa rotonda i corrent en els mateixos carrers.
Vaig estar al costat d'en Charles des que va néixer, ja que des de ben petit ha hagut de veure coses que un nen de la seva edat no hauria de veure, superar ( o almenys intentar-ho) situacions socials i familiars que cap ésser humà hauria d'experimentar en la seva vida.
Les últimes paraules d'ell van ser: “Sóc un nen espantós, amb uns sentiments més rebuscats que els llibres de filosofia, vivint en una etapa de la humanitat tòxica i hipòcrita en la qual no hi ha ningú que no hagi tingut pensaments negatius en algun moment de la seva vida. Faig fàstic...Fem fàstic...”
En el seu dia a dia, haver de suportar menyspreus era una cosa rutinària i els blaus del seu cos anaven multiplicant-se cada dia que passava.
Els seus professors passaven olímpicament de la situació de Charles i aquell fet feia que la breu vida d'aquest sigués molt més crua i difícil de digerir.
En Charles presentava grans dots de facilitat d'expressió escrita i impressionava veure l'originalitat dels seus relats, ja que semblava un escriptor professional.
Alguns companys del Charles deien que aquest tenia aquest do ja que a partir de la seva soledat va començar a obrir-se un món interior en si mateix per a pair la mancança de companyia que patia cada dia, sense excepcions.
Els seus companys i professors el recorden com un nen callat i que plorava molt, moltíssim, i la gran majoria de vegades ningú el reconfortava, ni de pas li preguntava res de res, ja que era el normal veure'l plorar.
Va arribar a l'internat quan era un nadó, de fet era el nen que més temps hi havia estat, però tothom el trobava a faltar des que va arribar.
En Charles patia una malaltia anomenada telekdriasis, la qual feia que, qui la patia, podia saber el que pensava la persona amb la qual estava parlant sense la capacitat de rebutjar-ne l'ordre d’impedir-ho. No ho podia evitar...
Des del seu naixement en una casa bruta en un dels barris més pobres de la ciutat, la gent ja deia: “aquest nen morirà en les seves pròpies mans, es veu des de lluny la seva profunditat i tristesa en els seus ulls, i només acaba de néixer...”. I tenien raó, el Charles va morir trist, amb un sentiment profund en el seu cor i un somriure esborrat des que va posar un peu a l'internat.
〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰〰
ALGUN DIA TORNARÉ AL MEU PAÍS
Tania Guerrero
4t ESO-A
http://www.worldpressphoto.org/collection/photo/2016/spot-news/warren-richardson
Recordo quan la mare m’explicava com vam arribar a casa. Tothom va haver de fugir de Síria cap a altres llocs o a altres països llunyans, a causa dels bombardejos que hi havia al meu país; deixant rastres de destrucció d’edificis, morts i persones desesperades sense cap lloc on viure. Els meus amics d’infància van ser assassinats. En aquell moment, quan els vaig veure en aquell estat, no em vaig poder moure. El meu cos estava paralitzat i el meu cap s’emplenava de coses espantoses. Sempre recordaré aquella imatge. Tot era envoltat d’obscuritat.
Tothom estava desesperat i se n’anava corrents. La meva germana, jo i els meus pares ens vam escapar d’aquell infern, també. Van agafar diners per a poder sobreviure i per a poder anar a un altre país que no fos Síria. Van passar setmanes... Fins que es va acabar el menjar que havíem guardat. Dos mesos després, va arribar la mort de la meva germana. Ella estava molt malalta, desnodrida i cansada de l’acumulació de l’esgotament. Ja no podia més. Es notava. Els meus pares contínuament l’estaven animant perquè no es morís. Però, no ho van aconseguir. Els meus ulls es van omplir de llàgrimes ja que havia perdut la meva estimada germana petita. No em van deixar veure-la. La meva mare li va tancar els ulls i la vam cobrir amb una peça de roba, i ens vam acomiadar d ’ella.
Vam planejar com poder arribar al Mar Mediterrani. Vam pagar a les màfies amb tots els diners que ens quedaven. Vam pujar a un autobús. Aquell espai era molt estret. No podíem respirar perquè érem molts. Una persona de la màfia ens va dir que quan veiéssim un policia ens havíem d’ajupir. El trajecte va ser molt dur ja que l’ambient feia olor d’humanitat, estàvem molt estrets i tothom feia les seves necessitats dins l’autobús ja que no podien parar-se pel camí. En aquest lloc tan tancat, estava a punt de desmaiar-me. Tenia ganes de vomitar. El nostre malson no s’havia acabat. Després, vam pujar tots a una barca molt petita, que ens va ajudar a travessar el mar Mediterrani. Els meus pares em van dir que havíem arribat a Grècia. Vam haver de continuar a peu, caminat molts dies, amagats perquè no ens trobessin. Volíem arribar a la frontera de Macedònia. En aquell moment ens esperava una aventura horrible. Vam sentir sorolls de trets i totes les persones vam començar a córrer. La meva mare em va agafar molt fort entre els seus braços, tot i que jo ja pesava una mica. Llavors, va ser quan la vam veure. Em va semblar un monstre que se’m volia menjar. Vam haver de travessar la tanca si volíem continuar. Primer, la meva mare, i després jo. El meu pare es va sacrificar. Ell no va poder travessar-la ja que el van agafar quan estava apunt de passar a l’altre costat. La meva mare estirava la seva mà per ajudar-lo. Però, el pare li va dir que ell es quedava, que estaria bé i que ja tornaria sa i estalvi al nostre costat. No va tornar mai. Segurament va morir, ja que el devien retornar a Síria. Al principi, la meva mare estava molt trista, però va haver de fer el cor fort per salvar-me a mi. Vam passar uns quants dies amb molt fred i amb molta gana. Ens vam haver de refugiar en llocs molt humits, freds i foscos.
Finalment, el llarg viatge tocava la fi. Unes persones, que em van semblar molt bones i amables, ens van ajudar. Portaven un símbol en forma de creu roja. Ens van donar menjar, aigua i sostre. Van ser molt generosos amb tots nosaltres. Ens van ajudar a sobreviure i a buscar una nova llar en un país diferent.
Jo encara penso que algun dia podré tornar a Síria, al meu país, però sense el meu pare ni la meva germana...
🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁🌁
