Aquest article pretén mostrar els raonaments que han fet l'Anna Pujadas, la Carla Riera i la Gemma Mateu (1r de batxillerat-Humanitats) sobre un dels aspectes més rellevants de l'obra Càndid o l'optimisme, de Voltaire, que hem pogut llegir a Literatura Universal.
Com el mateix títol indica, Càndid és un ésser innocent que fa un viatge iniciàtic que li permet descobrir les causes i els efectes que es desprenen de l'existència. Sempre des d'una actitud oberta, positiva i optimista.
En aquest camí, l'acompanyen diferents personatges; dos dels més importants són Pangloss (convençut que tot el que passa té una raó de ser i que això és el millor que podria succeir) i Martí (fervent defensor de la teoria derrotista que proclama que tot està escrit i que no cal lluitar per canviar allò que té un final irremissiblement fatal).
Davant d'aquests dos pols oposats, Càndid descobrirà què és la vida... O no...
PANGLOSS
I MARTÍ: FILOSOFIES OPOSADES?
CARLA RIERA HERRERA (1r BTX-H)
En el relat de Voltaire de Càndid o l’optimisme hi podem
trobar dos personatges molt importants en el transcurs de la història: Pangloss
i Martí. El primer en aparèixer és Pangloss, que és el mestre i tutor de Càndid
mentre ell es cria al castell de Thunder-ten-tronckh. És un filòsof molt
valorat a la zona, és un dels més importants. Al savi Martí, en canvi, el
coneix més endavant. Càndid va a la recerca de l’home més desgraciat i quan
Martí li explica la seva història, sap que ha trobat a qui buscava.
Si analitzem les idees del filòsof Pangloss ràpidament
veiem que és una persona optimista, fins i tot innocent, que creu que les coses
sempre van el millor possible i que el món és d’una determinada manera perquè
així ha de ser. Aquesta idea és massa extremista, però tot i així, Càndid
mentre viu a l’idíl·lic castell de Westfàlia creu cegament en això. Però a la
que comença el seu viatge i veu tot el que realment passa al món, es qüestiona
la manera de pensar del seu mestre. Però Pangloss no, ell és un personatge pla
i fidel a l’optimisme.
“-És cosa demostrada –deia Pangloss- que les coses són
com són i no poden ser de cap altra manera: perquè, si tot és fet d’acord amb
un fi, és tot necessàriament a fi de bé.” (Pàgina 11) Amb aquest personatge
Voltaire vol fer sàtira del filòsof Gottfried Leibniz. Ja que Voltaire, al
contrari dels altres pensadors de l’època que admiraven la seva feina, la
criticava i la qualificava de poc original, i fins i tot, absurda.
Pel que fa al savi Martí podem afirmar sense por d’equivocar-nos
que és un personatge pessimista com cap altre. A l’obra s’intueix que aquesta
manera de pensar es deu a les desgràcies que ha patit. També és un personatge
pla, des que coneix a Càndid fins que arriba a Constantinoble, no canvia la
seva manera de veure que les coses sempre van el pitjor possible.
“Penso que tot va de tort, a casa nostra, que ningú no
sap quin és el seu rang ni quina és la seva feina, ni el que fa ni el que
hauria de fer, i que [...] la gent passa la resta del temps en discussions absurdes...”
–Martí (Pàgina 121)
Aquestes dues filosofies són tant oposades que arriben a
coincidir en alguns aspectes. Els pols oposats s’atrauen. Els dos personatges
creuen que, per bé o per mal, tot està destinat a acabar d’una determinada
manera. Això fa que cap dels dos es preocupi per interferir en el que els
passa. És a dir, les dues maneres de pensar, una optimista i l’altra
pessimista, acaben portant a la mateixa manera d’actuar: el conformisme i la
passivitat. Potser no són tant oposades com pot semblar a simple vista i queda
demostrat que tots els extrems cauen en l’absurd.
COMPARATIVA ENTRE PANGLOSS I MARTÍ
ANNA PUJADAS CARVAJAL (1r BTX-H)
Els personatges de Pangloss i Martí són, per mi, igual que en moltes
històries hi ha el bé i el mal que es representen amb la llum i la foscor,
doncs, l’optimisme i el pessimisme amb les mateixes representacions.
Pangloss és una invenció genial de Voltaire, algú que creu fervent que tot
va bé tot i dir, ell mateix, en romandre a la masoveria, que fins i tot hom
dubta del seu mètode, només que el segueix defensant per no perdre la
credibilitat. Podríem dir que el sentit del llibrere posa en aquest personatge.
Si no hagués tingut aquest mestre, segurament Càndid no hagués desenvolupat
aquest pensament positiu i el llibre no hagués tingut cap gràcia, li hagués
faltat aquest punt irònic amb el que Voltaire es queixa de tots i de tothom,
però amb rauxa. I, el fet que el propi personatge sigui una caricatura
exagerada per a riure’s d’algú a qui Voltaire no tenia en gaire alta
consideració i que sigui, com he dit, la base de la resta de satírica del
llibre, és mostrar un do i una gràcia excepcionals. Aquest home en concret va
ser el filòsof Leibniz, que es va inventar la branca filosòfica de la teodicea,
que busca justificar el mal que hi ha al
món refermant una gran bondat en déu. Podríem dir que la més gran exageració
d’aquest pensament en tot el llibre és el moment en que Jaume l’anabaptista cau
al mar del port de Lisboa i Pangloss atura Càndid, que el volia anar a salvar,
dient-li que Lisboa havia estat creada expressament perquè l’anabaptista s’hi
ofegués.
D’altra banda, hi tenim un altre filòsof amb un paper també molt important
a la història. La introducció d’aquest personatge tan pessimista, completament
el contrari de Pangloss, ja no deixa dubte que Voltaire s’està rient del món i
de la vida.
Martí ens explica que és maniqueu. Els maniqueus creien en l’existència de
dos pilars al món, el bé i el mal, i la constant lluita entre aquests. Aquest
pensament queda present en la història des del moment que aquest home hi treu
el cap, ja que, com deia al principi, conviuen en el relat la llum (Pangloss) i
la foscor (Martí). Sembla ser que Martí s’havia resignat a creure que el mal
s’ha mejat el bé. Com diu ell quan el vaixell on viatjava el pirata holandès
que havia estafat Càndid és enfonsat “Déu ha castigat aquell bergant , el
diable ha ofegat els altres”.
Podem veure com Voltaire dóna suport a la ideologia dels maniqueus, amb la
qual sempre s’havia sentit temptat. La història fa vigent el fet que és un
pensament molt més realista que no pas el de Pangloss.
Així doncs, jo crec que Voltaire va introduir aquests dos personatges al
llibre com a única cosa seriosa encara que fos sense saber-ho (a part dels
insults que hi llança a tort i a dret). Ens fan pensar amb quin ideal ens volem
quedar. Ja sé que retrata Pangloss com algú ridícul, però, si no li volia donar
la raó, ho va fer més del que es creia, ja que es passa la meitat del llibre
donant-li suport, encara que sigui irònicament, i et fa pensar en coses
optimistes que potser no havies visualitzat abans.
Aquests dos personatges són els que li donen el toc profund a la història,
els que et fan pensar. I tu, amb quin et quedes?
DE SALMONS I MEDUSES
GEMMA MATEU MAS
Lafilosofia no només serveix per pensar i plantejar-te preguntes, també
pot ser un estil de vida. I quines dues filosofies de vida més oposades que les
de Panglos i Martí?
L’un diu que tot va bé, i tot va com ha d’anar; l’altre diu que tot va
malament, i que mai tot anirà com hauria d’anar. Així doncs, podem diferenciar
entre un clar positivisme i negativisme.
En fred, podem dir que cap dels dos té raó: no tot sempre va com
nosaltres voldríem, però tampoc és la fi del món. Tot i així, filosofies com
aquestes són més atractives si les posem en pràctica. Amb això vull dir que no
serveix de res dir que tot va bé, ho hem de sentir. Com que veig que tot s’està
complicant massa, posaré un exemple.
Pangloss es passa la seva vida afirmant que tot va bé i mentrestant li
passen coses horribles. Marti, en canvi, creu que tot va malament, i ja ho té
tan assumit que li és indiferent. Al final, els dos personatges intenten
arribar a una felicitat mitjançant els seus pensaments.
Pangloss creu que si ell pensa que tot va bé, hi anirà. D’aquesta
manera ell aconseguirà evitar els mals del món. Martí, creu que si és
indiferent a totes les maldats que li ofereixi la vida també aconseguirà
aquesta felicitat. Estem parlant doncs, d’un salmó i una medusa.
Els salmons van contracorrent; parlem doncs, de Pangloss, negant el que
és evident, i és que la societat té coses que fallen. No existeix la perfecció.
Les meduses en contrapunt, es deixen portar pel corrent, com Martí, no
intentant amagar la realitat i acceptant-la, amb l’objectiu de no fer-s’hi més
mal.
Pangloss arriba en el punt en què accepta que tot li ha anat malament,
però que porta tants anys negant la imperfecció de la societat que ara no diria
el contrari.
Jo crec que la perfecció es troba en la imperfecció. Quina frase més
instagramer, diria algú. Però el que vull expressar és que no crec que la
bellesa es trobi en allò que no és bell, sinó que nosaltres decidim què és
perfecte i què no ho és.
Relativitat perfectiva, l’anomeno jo.
Perquè, si estem enamorats d’una persona, no li veiem els defectes? No
és que aquests desapareguin, és que per
a nosaltres no existeixen. Així doncs, perquè no enamorar-nos de la societat?
Clar està que aquesta seguirà tenint els seus pros i contres, però que importa,
si n’estem enamorats? Sarna con gusto, no
pica.
Això em recorda a una cançó de Lennon que deia: <<Diràs que sóc
un somiatruites, però no sóc l’únic. Espero que un dia ens acompanyis, i el món
serà un de sol>>. Reconec que, com ell, estic perseguint una utopia, però
que en seria, del món, sense gent que somia?
Tot i així sé que no tothom té les ganes de tenir una possibilitat
bastant gran de fracassar en unes espectatives, però no hem d’oblidar que al
mar no només existeixen meduses i salmons. Hi ha una gran varietat de peixos:
voladors, que surten i entren a la superfície; els pallasso, quees refugien en
anèmones, protegides, així de tot perill; grups gegants de peixos minúsculs;
taurons; dofins; balenes...
La diferència entre tu i un peix és que tu tries la teva filosofia de
vida, així com l’essència de la teva felicitat.
