divendres, 7 de juliol del 2017

Després de tot...

Quan comentes als alumnes que el proper que farem és descobrir la poesia, només fas que veure cares de desencís, apatia, i avorriment prematur...
Quan intenten donar forma a la seva pròpia creació poètica, la cosa ja canvia:

" No em molestis, que estic a punt de trobar el mot que em faltava per aconseguir la rima"
" Necessito silenci; estic a punt d'encertar el vers que em falta..."

Són moments d'introspecció, d'estar amb un mateix, de descobrir que, a dins, hi tenen alguna cosa que no esperaven i que comença a treure el cap:

" M'he inspirat en Bécquer! Jo, en Verdaguer! Jo no entenc en Foix, però m'agrada; intentaré fer alguna cosa semblant... Jo vull fer una cosa semblant al que va cantar Silvio Rodríguez... Jo provaré de fer quelcom basat en la tradició oral..."

I, al final, NEIX, els seus versos veuen la llum, surten petites (grans) obres, interessants i amb molt sentiment.

Han / heu entrat a la poesia. O potser ella us ha deixat entrar...

Gràcies, 1r BTX (humanístics 2016-2017), per crear i per ser com sou!

Moltes gràcies!

Aquest camí anomenat vida…

En aquest camí anomenat vida

he trobat moltes alegries:

Persones permanents, records inobldidables.

Nòmades, també, romanent temporalment.


Els primers a trobar

va ser un grup, la família.

Aquest mai canviaria,

l’amor els professo dia a dia.


El temps passa, el grup s’amplia

arribant membres inesperats.

Alegria i felicitat,

agafades de la mà.


Al mateix temps,

la família acompanyant-me,

vaig conèixer més persones,

futurs amic i amigues.


Ensenyant-me valors

com a persona creixo

i, interposant-me en el camí d’altres,

honors cedeixo.


Maite Olaguibe

El misteriós solitari

Aquí i allà, sol a qualsevol lloc,
adoro la soledat com pocs,
des de l’escorça daurada,
observant la gran plana blava.

Qualsevulla cosa que profundament observo,
només per a mi m’ho reservo,
enfocant la meva mirada en les grans grogues,
que il·luminen el camí tothora .

Tard o d’hora la gran esfera groga surt, lluint,
I, alhora, el mal del meu cor surt fugint.
Aquest s’ha quedat enrere,
perquè el passat ha estat cremat a la foguera.

A pesar de tot el mal expressat en aquestes lletres,
mai n’hi haurà prou per expressar totes les ferides fetes.
Paraules amb punta de llança,
que assassinaren la meva última esperança.

Josep Antoni Alejo

ENSEÑAME A VIVIR
Si mañana dejaras de existir
yo ya me habría despedido,
de todos los momentos buenos
y malos que hemos vivido.

Mis mensajes habías recibido
y ahora que no estás;
estos han caído en el olvido.

Te extraño demasiado
recordando momentos a tu lado.
Quisiera tenerte de vuelta
porque la vida no es vida sin ti cerca.

Eras un hermano para mí
fuerte, pero débil a la vez
por los tuyos!
Desearía que volvieras
no solo por el dolor de dentro,
sino porqué te extraño
con todo mi corazón.

Eras cuanto necesitaba
y al final te has ido. Has partido.
Diecinueve años muestran poca vida.
Enseñame a vivirla.
Marina Bondia


L’estudiant de batxillerat

Jo senyors, com vostès veuen,
sóc un gran estudiant.
Porto onze anys d’escola,
i així vaig tirant.


Sempre estic atent a les classes,
mes si tinc que pensar de debò,
faig que tinc molt mal de panxa
o pregunto al del cantó.


No necessito matemàtiques,
amb sumar i restar m’és suficient.
Català és més difícil,
perquè escriure algo està malament?


Els companys són molt simpàtics
jo també ho sóc amb ells,
si algun dia em deixo els deures,
els copio i tots contents.


Tot i que algun professor em té mania,
la majoria m’ajuden bastant,
però quan arriben els exàmens
ja puc anar plorant.


Em van dir: “hauràs d’estudiar molt més”;
vaig començar ben espantat.
Després pensí: “ que fàcil és
la vida de l’estudiant de batxillerat”.

Gemma Mateu

L’heroi



 Hi hagué un home que Déu sap quants anys tenia,
vivia al casc antic del poble;
era un vell llop de mar.
Anava del mar a la taverna
i d’aquesta en tornava al mar.
No coneixia tecnologia,
vivia feliç, en els seus dies aïllat.
Però coneixia cada pam de roca, cada peix,
i cada matí, quan sortia amb la barqueta,
els contemplava i admirava
com si es tractés de la primera i l’última vegada.


Es diu que era fuster
i que amb les mans i quatre eines
podia fer màgia de debò.
Semblava humil i sempre somreia
com un antic heroi que passa desapercebut.
Era un diumenge càlid de primavera,
d’aquells que l’aire t’omple de vida,
que la seva filla, com cada diumenge, l’anà a veure;
el trobà assegut al menjador.
Havia pres, com sempre, un got d’aigua amb gas,
però ja no es movia.
Devia haver mort de vell, assegut al seu lloc,
com esperant aquella pau,
que finalment li arribà.
  

Jordi Juanola Pastoret

MIENTRAS...


No digáis que agotado el fruto
de esencia hay falta,
musa perdida,
podrá haber altos muros,
pero caerán como cae el día.

Mientras las luces de mi interior
palpiten encendidas,
mientras no ceda a la presión
y esta pasión cultive de por vida.

Mientras la ciencia a descubrir
no alcance,
porque mi alma sale despedida,
mientras no entienda este trance
que mi cabeza rauda activa.

Mientras el aire en su regazo lleve
ese aroma a flor cautiva,
un aroma fresco y leve
que el inspirar a mí me inspira.

Mientras me llene el corazón
sin tornarse alevosía,
mientras siga sembrando palabras,
hasta entonces, cosecharé alegría.

Nico Martínez

No me llega el sueño
Esta noche sufro, no me llega el sueño.
Puedo escribir versos que no expresen lo que siento.
El viento me habla y me inquieta.

Esta noche sufro, no me llega el sueño.
Nos queríamos, a pesar de que a veces él lo negaba.

No necesitaba bolígrafo cuando lo tenía en mis brazos.
La luna fue testigo de nuestros labios unidos.

Nos queríamos, a pesar de que a veces yo lo negaba.
Sus ojos azules me incitaban a quererle cada día más.

Esta noche sufro, no me llega el sueño.
Pensamientos que huyen a la vez que él.

Hablarle a las paredes, que el eco me responda.

No importa que mis sentimientos no pudieran retenerlo.
Las estrellas son mi única compañía.

No hay más. Aún oigo su voz a veces. Solo a veces.
Me consuelo con haberlo tenido.

Intento encontrarte en cada lugar por el que paso.
Intento que mi corazón no se acelere al pensarte.

Esta es la última vez que el brillo de mis ojos es por quererte.
Esta es la última vez que sufro por ti.


Shelly Saggu Bangera

OSCURO

Se iluminó mi corrompida mente

Que oscuros recuerdos poseía
Destaparon la imaginación
Que junto a un alterante silencio
Me mantenía caviloso
Cada noche fría


Una luz arde en mi interior
Me encuentro en una perspectiva jamás vista
La muerte me domina
No puedo aguantar esta presion
Me siento abatida


Despierto un día más
Con la piel de seda
Pero la conciencia intranquila
Desvanece mi luz
Como la luna en la inmensidad del cielo
Estoy preso a una libertad
que me lleva al declive


Yo percibí un instante
¡Señor, no me abandones!


David Mercader

Petita essència

Assegut a l’alçada de la immensitat
els canons em fan ombra,
enfonsant-me en la foscor

En la freda penombra
percebo una gran soledat
on milers de records
ataquen el niu dels meus somnis.

Somnis que desapareixen, congelats,
per l’acer de la nit.
I amb aquest allau de records,
desperta el volcà de la meva essència.

Tot m’ha sigut pres,
l’ona del mar escombra
l’esbòs del meu futur
que amb el vespre marxa,
i la meva ànima apaga.
Marc Quintana

Quan sóc a terra navego

Quan sóc a terra navego
Tempestes impetuoses.
Conec així l’alter ego,
desitjos, metes i excuses.
Les justifico i les temo
les ficcions que són nombroses:
dels naufragis són les causes.
És per xò que jo les temo…
Quan sóc a terra navego
Tempestes impetuoses.

Perquè em tanco i em sento lliure
Aïllant a la rutina.
Gàbia còmoda per viure
que a estar presos ens destina.
Mil llums fosques on escriure.
Imaginació i retina,
els records insubordina
però en memòria pot perviure.
Perquè em tanco i em sento lliure
Aïllant a la rutina.

És de dia que tinc son,
cap fabulació en mi no brota:
és pel tedi d’aquest món
que entusiasme no provoca.
La quietud del meu entorn,
la realitat tanoca
Arribarà a ser remota?
Pregunta quan i no on.
És de dia que tinc son,
cap fabulació en mi no brota. 

Carla Riera

VERSOS DEL ÚLTIMO INVIERNO

Vejez, humana miseria
¡que aquí ya te vas a quedar!
Cuando buscaba reir, no reía
y ahora rio sin buscar...

Larga ha sido la descompuesta
historia de mi vida.
Era una joven muchacha, en esta,
tierra sola y abatida.

Hablaba como si no supiera lo que es amar,
inquieta como el agua del río
Eran sus ojos color mar
llenos de espuma y vacío.

Yo, era inocente como cualquier crío
Ella, simplemente, fue
el amor con más brío
que nunca encontré

Vejez, humana miseria,
¡que aquí ya te vas a quedar!
Cuando buscaba reír, no reía
y ahora rio sin buscar...

Y muy diferente y muy
sensible y inocente,
fue la siguiente
que encontré sin buscar.

Pues a pesar de ser cercana,
un carácter muy explosivo tenía.
De las mujeres que veía cada mañana
con diferencia era la más harpía.

Y muchas otras vinieron después,
aunque ninguna se hizo completa,
sigo buscando pues,
a una mujer que cierre mi grieta.

Vejez, humana miseria,
¡que aquí ya te vas a quedar!
Cuando buscaba reír, no reía
y ahora rio sin buscar…

Jovita Martori

Viento a sueldo

Se alza el viento a sueldo en Barrio Mayor
para esas pobres personas que ventan el arder.
Viento que rompe en la soledad,
viento con risas de fatalidad,
viento silbando finales,
viento de frío invernal.

¿Qué mariposa ha impulsado ese viento sin vida
que comparte su condición allí donde va?
¿Qué frío capullo la conservó
enjaulada hasta que al fin salió
deseando batir huracanes
con alas de oscuro color?

Viento que cruza las puertas cohibidas,
viento que roba lo que no veré,
viento que se gana la vida
barriendo lo que ve.
Viento con corazón lluvioso,
viento sin más brisas,
oleadas del acoso.
Viento soplando por otros con dolor. 

Sopla, embiste y tormenta por Barrio Mayor,
hecho su trabajo parte con aire veloz.
Se ve que es duro tener su valor
cuando no sopla y ve su fragor,
volviéndose más y más frío;
viento de la enojación.

Viento que cruza las puertas cohibidas,
viento que roba lo que no veré,
viento que se gana la vida
barriendo lo que ve.
Viento con corazón lluvioso,
viento sin más brisas,
oleadas del acoso.
Viento soplando por otros con dolor.

Anna Pujadas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada